Segarra setembre 2010

La Segarra de setembre en PDF:

Complet
Noticiari
Opinió
Cultura
Nius

Contraportada - novembre 09

MILLET TÉ LLIM

El cas Millet, que ha esclatat darrerament i que encara donarà molta feina als periodistes d’aquest país, té alguns matisos que el fan diferent a altres casos de corrupció que podríem anomenar més ‘tradicionals’. Matisos que li donen un aire de vodevil i que el fan diferent en la forma però no en el fons.

D’entrada, l’estafador principal, o presumpte estafador hauríem de dir, no és un polític sinó una persona de la societat civil i de la burgesia catalana. No només això sinó que els polítics en aquest cas són, en certa manera, els estafats, ja que les diverses administracions (ajuntament de Barcelona, Generalitat, govern de l’Estat) havien dipositat la confiança en el senyor Millet i aportaven diners a les activitats del Palau de la Música Catalana.

Però els autèntics estafats del cas són els membres del món musical del país. Un món acostumat a les precarietats econòmiques però que ara descobreixen que, en part, eren tals. No estem en un país on el món de la cultura rebi grans ajuts per tirar endavant, ni on les empreses exerceixin gaire el mecenatge de concerts i festivals. Però el senyor Millet havia aconseguit que totes les administracions aportessin diners i que un bon grapat d’empreses col·laboressin econòmicament en la fundació Palau de la Música. Sembla, doncs, que el senyor Millet devia tenir un important poder de convicció.

Les protestes o les reaccions que han sorgit un cop s’ha conegut el cas encara li han acabat de donar l’aire aquest de vodevil que apuntava al principi. Les que jo conec són les següents:

• Els cors de l’Orfeó Català canten al carrer en senyal de protesta. Crec que és la reacció més normal dels directament afectats. Fan el que saben fer: cantar.

• Algú penja una falsa placa a la plaça Lluís Millet (rebesavi de Fèlix Millet i fundador de l’Orfeó Català) rebatejant-la com a plaça Fèlix Bitllet.

• Es fa córrer per internet Felix Bitllet, el videojoc on es tracta d’anar aconseguint bitllets i Creus de Sant Jordi abans que t’atrapin els mossos d’esquadra.

• Al país dels verbívors (verbalia.com) proposen el fòrum sota el títol palindròmic Millet té llim, on es demanen aportacions ludicolingüístiques relacionades amb el cas.

Tot plegat un cas lamentable, com tots els casos de corrupció, que ha posat en evidència que l’acumulació de càrrecs i el mantenir-se molts anys en un mateix càrrec (Millet hi ha estat durant 30 anys) són un caldo de cultiu perfecte per al pillatge.

Joan Puig i Ortiz

La columna - novembre 2009

FORA CREUS

Llegeixo a la premsa que el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat Itàlia a retirar els crucifixos de les aules, ja que considera que la seva presència “és una violació de la llibertat dels pares d’educar els fills segons les seves conviccions i de la llibertat religiosa dels alumnes”. Les reaccions a Itàlia dels sectors conservadors i de l’Església han estat, naturalment, de caire apocalíptic: “bogeria, error dramàtic, fracàs polític de la UE, ofensa a la tradició...”

Aquesta darrera és bona: ofensa a la tradició. A diferents fòrums d’Internet hi podíem trobar aquests darrers dies una gran quantitat de comentaris sobre aquesta notícia: a favor i en contra (amb uns quants estirabots referits a l’islamisme i la immigració en general), amb varietat d’arguments per defensar postures oposades –alguns d’ells força raonables–, però al final l’únic motiu definitiu per mantenir la creu a l’aula sembla ser la tradició. Brillant.

Possiblement no cal tan enrenou, els crucifixos s’aniran retirant discretament i la religió s’anirà situant a poc a poc en l’àmbit d’allò que és privat, que és segurament el que avui li correspon. Però el fet que “sempre s’ha fet així” sigui una raó de tant de pes per no bellugar-se, no deixa de ser preocupant. De tradicions n’hi ha i n’hi ha hagut moltes, però no hi ha cap llei natural que dicti que han de ser eternes (sortosament algunes han desaparegut per sempre, i altres senzillament han desaparegut); sense anar més lluny, si Crist no hagués trencat amb la tradició, ara no hauríem de parlar d’això.

I dit sigui de passada, veure els representants municipals, com a tals, participant en celebracions estrictament religioses, és una tradició que caldria anar revisant. I agafo ‘discretament’ el paraigua.

Joan Feliu

La columna - octubre 09

LA FACTURA DE L’AUTOVIA

Quan ara fa deu anys la justícia decidia el traçat definitiu del tram d'autovia Cervera-Igualada donant la raó als partidaris de desdoblar la carretera ja existent vam ser molts els que ens en vam alegrar. La victòria, contundent en principi, dels col·lectius defensors del territori va quedar aigualida quan es va saber que en comptes de fer un veritable desdoblament, el ministeri de Foment construiria de bell nou tot un traçat paral·lel amb la qual cosa, de fet, es cobria igualment d’asfalt una gran superfície de terra.
Com es va veure després, es va tirar pel dret en una contrada de relleu força complicat donant com a resultat uns talls de grans dimensions. I és clar, a vegades plou i l’aigua provoca esllavissades. Vet aquí la causa de la reparació de l’inestable talús de sota Montmaneu, font de problemes des de la primavera passada, en gran part evitables si s’hagués fet un desdoblament de debó, i que ens estan costant a tots plegats una bona picossada. Tanta com 15,9 milions d’euros, que alguns justificaran amb allò de què l’obra en grans infraestructures és cara. Però és que l’adjectiu es queda molt curt. Sense anar gaire lluny, al camí de Castellnou estan en marxa les obres del col·legi nou (Joan Comorera, si us plau) amb uns quants anys de retard i que acabaran costant-nos 3,9 milions, una quantitat semblant (3,6 milions) al cost de quasi triplicar la superfície del centre d’assistència primària. Fent números trobem que rebaixar aquell innecessari talús de Montmaneu ens pujarà tant com quatre col·legis o quatre grans ampliacions d’ambulatori, i això sempre costa d’acceptar, i més en els temps que corren.

Txema Costa